sábado

Tot el què necessita per caure




Ever away from seeing more than life
The morning lies miles away from the night
No man ever could steal her heart
But With bright gold coins I’ll take my shot.
And all it takes to fall
If you don’t walk, might as well crawl.
All it takes to fall
What a quiet world after all
Of the things that you guessed will come
What a moment it was after all.

martes

Amb Beirut.



Like an ancient day and I'm on trial/ Let them seize the way, this once was an island/ And I could not stay for I believed them/ Left for the lights always in season
Impassable night in a crowd of homesick/ Fully grown children, you'll leave the lights
Your family may not wait, Sir, keep on breathing/ Our parents rue the day, they find us kneeling/ Let them think what they may, for they've good reason
Left for the lights always in season...

Com en un dia fet a l'antiga, jo sotmès a un judici/ deixa'ns aprofitar el camí, aquest cop era una illa/ i no em podia quedar, perquè mel's vaig creure/ abandonat per les llums, sempre enceses.
Infranquejable nit entre una multitut de nostalgia/ de nens ja crescuts, abandonaràs les llums/
la teva família potser no t'espera, senyor, però segueix respirant/ els nostres pares lamenten aquest dia, que ens troben de genolls/ deixa'ls pensar el que desitgin, deixa'ls amb les seves bones raons/
abandonat per les llums, sempre enceses...

La traducció és meva, no sé si cuadra, no en sé massa, el què compta aqui és la musica i aquesta alegria trista que deixa, la mateixa que et porta damunt una bici rovellada o que et gronxava en aquella cuna que recordes. Amb l'edat he anat perdent els bons modals. Perquè adoro l'extàsi mental, i m'he de asseure a beure massa sovint, ja no sé si dins o massa lluny d'aquella cuna.  Sóc miserable. Però estimo l'amor.

Devil's tears

I'll taste the devil's tears/ drink from his soul/ but i'll never give up you.



miércoles

Por fín. Revelación. A este corazón sin tripas, no le hacía falta más cielo sino pies y un trozo de suelo para andar.Si. En las ciudades de acero se anda con los pies tocando al suelo, y éste desvalido, buscando todavía pájaros entre hormigón. Alguno salvado andará cómo él, todavía camino del monte, extraviado y medio gélido. Ese pájaro era un poco mi sueño de ayer, hasta que al alba o todavía de noche, que importa, encontró por fín un durmiente. Y aquí estoy. Yo soy sus restos, los que te miran de lejos y ven cómo nacen desiertos entre mis manos, con ganas de volver a apagar la luz. De vivir sin luz. Eternamente sueño. De tripas corazón y los pies en el suelo para otro día.